Hi penso…és dia 12 de febrer de 2016…no és un dia normal, és un dia on tot s’atura, tu t’atures i la teva ment es llança de cap a un llac. No un llac qualsevol, un llac ple de records! Els sento tocant la meva pell i com em passen, un i un altre, venen per tots costats i se l’endú el mateix corrent.
Com impregnar-ho en algun lloc? Són esmunyedissos i aquesta n’és la seva gràcia. Conviure en records càlids, freds, plens d’olors i de sons, de vegades sirolls, d’altres senzillesa, aquesta última, una de les paraules més belles que mai he sentit i que per mi descriuen felicitat!
Fa un any tornava a les meves arrels i no ha sigut gens fàcil, però ha sigut un aprenentatge tant bèstia emocionalment que encara ara algun dia el meu cap trontolla i exploto a plorar, perquè no puc contenir aquell sentiment i emoció alhora…em supera…trepitjava l’aeroport del Prat i tot el meu viatge es va reduir en una sola respiració, mai oblidaré aquella implosió del cor!
Cada dia podia dedicar-me’l a mi…imagineu-vos aquell somni on tot ho controles, olores colors, crees i fas desaparèixer…aquesta va ser la meva volta de 360º!
I aquesta l’última posta de sol del meu viatge:
Però no tot s’acaba aquí, després d’haver tornat amb una motxilla ben carregada d’experiències i vivències, un cul inquiet mai s’atura, sempre busca nous fronts..
…ara afronto una nova aventura i aquest cop no és sol, tinc companyia i la podríem titular Tres Cadires!
…CONTINUARÀ
XIV 360º 