Indonèsia, una segona part de la petita gran aventura!

Com anava dient…!

 

L’estafa

El dia següent llogàvem una moto per començar a voltar l’illa. Decidíem anar al llac Danau Beratan. Moto i carretera.

Abans de sortir ja ens havien advertit que la policia és molt mafiosa, que no ens deixéssim estafar. En teníem una idea ja que un amic indonesi me n’havia parlat molts cops de la corrupció al seu país.

Ja estàvem apunt d’arribar al llac quan de sobte… allà estava, un control de policia. Ens feien parar a un costat de la carretera a una parella índia i nosaltres. Documents i permís de conduir. El policia ben serio… Avisàvem a la parella índia de que allò era una estafa i pel que sabíem, pagant unes 60000 rupies podríem marxar. Se’ls veia rallats. Nosaltres com que ho sabíem ja anàvem mentalitzats i posat al nostre paper. Tocava fer teatre després de molt temps. Bons actors. A la cartera només portàvem els 60000, així no podrien insistir.

Era el conductor. Així doncs, al saber que era una estafa li vaig donar el meu permís de conduir Europeu, perquè em demanava la llicència internacional. M’ensenyava amb el mòbil unes fotos del que eren llicències internacionals. Em deia que aquella no era legal a Indonèsia. I pensareu, el policia tenia raó! Sí! Però a ells l’únic que els importa és que els paguis i fan com si res, perquè canalla de 10 i 11 anys els veus conduir i no passa res. D’entrada m’ensenyava que la multa podia pujar a un milió i ens demanava que li paguéssim 250000 rupies, uns 16 euros. Ens ho feia per espantar-nos. Nosaltres, fent-nos les bones persones. Tocava el joc de la cartera. L’obria i li ensenyava que només portàvem 68000 rupies, uns 4 euros. Em deia que per 250000 em feia una llicència d’una setmana. Nosaltres insistint que no teníem aquells diners i que només volíem continuar el viatge.

Després de molt discutir, a un paper em feia escriure el meu nom i firmar-lo jo… No era com el paper de Messi… aquest no em serbiria de res! Quan li anava a donar els 68000 li preguntava si podia quedar-me amb els 8000 per poder comprar gasolina. I no li va fer res. Aquesta acció i el paper ens confirmava que tot allò era una estafa…! Vam marxar, però indignats, perquè el primer dia que rodem, ens trobem amb això i ens havien estafat!!

Perquè us acabeu de fer una idea, uns dies després, parlant amb un holandès, ens explicava que de vegades el paren i ha de pagar unes 20000 rupies per continuar, tot i tenir-ho tot en regla. Hi ha molta corrupció que afecta als del país i els turistes.

De tornada a casa, aparcàvem la moto i… resulta que havíem fet cap al llac Danau Batur, a l’altre costat on volíem anar, un lloc molt turístic… hahaha!

 

Com? Ja celebren l’entrada al 2015? Són les onze!

Us posem en situació. 31 de desembre de 2014. A la nit vam anar a un bar rastafari, Rastabar. El jefe era un personatge… ! Tenia un mono per allà com a mascota… es comportava com un nadó, ho hauríeu d’haver vist! xD

De repent, començaven a tirar focs artificials al llarg de la platja. L’illa s’il·luminava per la llum dels focs. Nosaltres no enteníem res… són les onze… Tot tan surrealista! Tothom celebrant-lo…! Nosaltres amb la nostra birra i estranyats…hahahha.

Li vam demanar l’hora al Rasti, l’home del bar, el person. Eren les 12…!

I així va ser la conversa:

– Com? – els dos alhora, mirant-nos.

– Anna, crec que al arribar amb l’avió al final no vaig pensar a avançar l’hora…

– Però el meu mòbil canvia automàticament!

– El meu també en principi…

– Hahahhahaha! – els dos rient.

– Doncs… BON ANY NOU! – tot rient per sota el nas.

Els que anàvem malament érem nosaltres! Durant 5 dies anàvem una hora endarrerits. Sort que al final ens vam adonar de l’error, perquè sinó haguéssim pogut perdre l’avió de tornada i ens quedàvem a Indonèsia! Hahahahhaha!

Una entrada d’any única i inoblidable, també perquè a les 2 de la nit entràvem a un pub amb pista de ball on TOTHOM estava assentat i nosaltres arribàvem amb ganes de ballar. La música era PUNXA PUNXA PUNXA, però que coi, a ballar i fer una mica el pallasso que aquí no ens coneixen (això sempre va bé d’excusa) 😛

Al cap d’una estona vam acabar endollant el nostre mòbil i així si, a ballar rumbaaaaa amb una mica de Troba Kung-Fú! I no ballàvem sols, compartíem pista amb una altra parella molt maca , gaudint de bona música fins al final de la nit!

 

I va…que lo que voleu no són anècdotes, són fotos:

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Anuncis

Indonèsia, una part de la petita gran aventura!

Toca tornar endarrere per explicar-vos l’aventureta d’Indonèsia.

Aquest cop descobriria Indonèsia amb una personeta molt especial!

Jo agafava l’avió de Bangkok a Jakarta el dia 23 de desembre per ser-hi abans. Al sortir de l’aeroport…quina calor!

Els dos dies em vaig allotjar a casa el Daniel, el meu couchsurfing. Vivia al mig de la boja ciutat de Jakarta, a un barri pobre i molt autèntic. Hi havien formigues per tot arreu, ens dutxàvem tirant-nos un cossi d’aigua per sobre, etc. Li agradava la festa… el primer dia ja vam sortir i jo estava rebentat de tot el viatge. Peculiar, però una gran experiència estar amb ell.

La barba i una partida de billar

El 24 a la nit vam anar a un pub molt “western” per celebrar la nit de nadal. L’anècdota va arribar en el moment que un noi Tailandès i jo volíem jugar una partida de billar junts. Hi havien uns anglesos jugant. Mentre esperàvem el nostre torn un dels anglesos em senyala amb el pal del billar. Jo em vaig girar, m’ho deia a mi? Sí, m’estava assenyalant, tot serio. Quan vam mirar-nos, ell amb la mà em va fer el senyal de que m’acostes a ell. Jo xino-xano hi vaig anar. Plantat davant seu, deixa el pal a una banda i com si anés a adorar un sant…va posar les dues mans sota la meva barba i la va acariciar. Tota una escena de teatre per poder tocar la meva barba.

Ara potser comenceu a entendre per què no me la tallo! No tothom pot tenir una barba com la meva 😛


 Un nadal ben especial

Ja som nadal! I que vol dir això?

A les 2 del migdia anava direcció a l’aeroport de Soekarno-Hatta amb bus. Hi havia de ser abans de les 15:15, hora que arribava l’Anna!

Una estonada esperant-me i una espera còmica, perquè la sortida D constava de dos portes en sales diferents. Què vol dir això? Anava de costat a costat cada 10 minuts… no se en que pensava el que va dissenyar l’aeroport…! Al final vaig decidir quedar-me a una de les portes i esperar, mirant entremig de la porta per si la veia. Al cap d’una hora, entremig del forat de la porta on controlava cada passatger que arribava, apareixia ella amb la seva motxilla a l’esquena. 4 mesos i 23 dies sense veure-la… havíem esperat tan aquest dia… vaig necessitar moltes hores per creure-m’ho!

Semblava que el temps no hagués passat durant tots aquells mesos i que de nou, el temps tornava a passar.

No havíem fet plans, així doncs, aquell mateix vespre vam decidir comprar el nostre bitllet d’avió cap a l’illa de Bali. Vam agafar-lo el dia següent, el 26. Arribàvem a Denpasar a les onze de la nit i ens arribàvem a dormir a Kuta.

L’aventura per arribar a Ubud

De bon matí, ben eixerits i amb ganes de moure’ns ens volíem dirigir cap a Ubud, un poble més cap al centre de l’illa. Decidíem buscar un autobús que ens portés fins allà. Ens arribàvem al carrer principal i allà, dins una floristeria, li vam preguntar a un home on el podíem agafar.

Aquí ja començava…

(…em deixaré molts detalls, però necessitaria 5 capítols per explicar bé tota l’aventura…)

Ens posàvem a caminar direcció a la parada de bus tot intentant parar un taxi, perquè ens deixés allà. Tots ens deien un preu elevat. Així que res, nosaltres a caminar. Va arribar un moment que de tan caminar, trobàvem un taxi per un mòdic preu i cap dins. Sort que el vam agafar, perquè era ben lluny la parada.

A la parada vam estar uns 20 minuts esperant el bus. Quan ja érem a dalt, il·lusos…ens pensàvem que ja ho havíem aconseguit…només era l’aperitiu!

Baixàvem a l’estació de Batuan i allà vam preguntar pel següent autobús cap a Ubud. Tots ens deien que només hi podíem anar amb unes furgonetes particulars. Nosaltres tossuts amb el bus. Vam comprovar-ho al mapa i… allà no passava l’autobus… Corrent a agafar el mateix bus que ens havia portat per tornar endarrere. Quin percal… Vam baixar a la tercera parada. Allà ens vam adonar que potser no hi havia autobús cap a Ubud, perquè era una línia nova i estava en gris, com les altres línies.DSC06473 Travessàvem la carretera per tornar a Batuan… Al pujar al bus un home anglès, mentre ell baixava i nosaltres pujàvem, ens donava les indicacions per arribar-hi. Arribàvem de nou a l’estació. Què devien pensar els que ens veien per segon cop? La furgoneta que no havíem volgut agafar, aquell era el transport per arribar-hi. Regatejant, regatejant, per 125000 rupies ens portava un matrimoni gran cap a Ubud amb la seva furgoneta!

Arribats a Ubud a les 4 de la tarda… Ens posàvem a caminar cap a l’allotjament, una cabana balisenca que havíem trobat per l’aplicació Airbnb, la que està fent tan mal als hotels i albergs. Amb ra! Hem fet tot Indonèsia amb això i val molt la pena.

Tornant al que explicava, pensàvem que era molt a prop i vam decidir caminar amb les motxilles fins allà. A prop… No arribàvem, és posa a ploure, ens posem a una entrada, sota una teulada per no acabar xops, plovia més…quin patac… i no parava de ploure! Sens van fer les 6 de la tarda, ja era fosc.

Va aparèixer un taxista que estava esperant uns clients de l’hotel pel que treballava i va venir a veure si necessitàvem un cop de mà. És diu Kadek. Li vam explicar la situació. Ens volia ajudar. L’Anna Maria és va quedar amb totes les motxilles i jo vaig marxar amb ell. Creia que la casa era allà mateix, però no li sonava el lloc on anàvem. N’estava caient una de grossa…per molt paraigües i jaqueta, en 2 minuts estava xop de dalt a baix….sobretot dels pantalons, estaven xops. Una estonada sota la pluja intentant trobar el lloc, entrant a particulars i preguntant. Era tant fosc tot! Jo estava neguitós, feia molt que havíem sortit a buscar la casa i patia per l’Anna. Vam tornar, anava una mica ràpid caminant…i si tot era una història muntada per robar-nos? Arribat allà i veient l’Anna ja em van passar tots els mals pensaments…pobre Kadek, em va saber greu malpensar d’ell, tan maco!

Ens vam acomiadar d’ell i vam anar a un restaurant que hi havia allà a la vora per tenir wifi i intentar trobar el lloc… La nostra entrada al restaurant va ser triomfal, xops amb les jaquetes i les nostres motxilles cobertes amb el waterproof…! Naltres dos rient, tot era tan surrealista.

Tot sopant, Eurekaaaaa! El lloc era allà davant, l’hotel Umun Ubud…quin luxe, en serio?!

NO! Hahahhahaha! Ens van ajudar els de recepció i vam trucar a la dona. Era a l’altre costat del poble… xD

Van trucar-nos un taxi i llavors si que vam arribar.

Per quèeeeee? Doncs, perquè no li havíem fet cas a la mestressa, ens havia dit que truquéssim un taxi ja que el lloc era difícil de localitzar… Tota la raó!

Però tot el calvari va tenir la seva recompensa quan vam arribar a la cabana.614e4dbd_original Era apartat del poble (lloc molt turista), davant hi havien camps d’arròs i tranquil·litat. Perdoneu, corregeixo, tranquil·litat menys quan al gall li venien ganes de cantar, tocar els co****s!!

 

 

…demà us explico una mica més de Bali!

 

Uns dies d’aeroports…

El 6 de gener amb l’Anna Maria agafàvem un vol de Bali a Jakarta. En un principi sortíem a 2/4 de 9, però ho vam acabar fent allà a les onze de la nit, el vol anava amb molt de retard. A les dues de la matinada arribàvem a l’allotjament..rebentats..!

IMG_20150106_181707

Ahir tocava tornar-hi de nou, l’Anna tornava cap a Barna..agafava vol a 2/4 d’1 de la nit. Estàvem una mica neguitosos quan anàvem direcció a l’aeroport, perquè hi havia un trànsit pel centre de Jakarta! Vam agafar un taxista tan maco…! Sopàvem i tot deixant passar les hores, arribava el moment, tocava acomiadar-nos, aquella part de l’aventura que no ens agrada mai, segur que tots la coneixeu. Al fer el Check In me la mirava des d’alluny i sort que estava esperant-me, perquè li demanaven 150000Rp per l’equipatge, que no tenia, jajaja, així que tornava a sortir a demanar-me caritat i finalment, pagava i entrava cap a la GATE. Si hagués volgut no la deixava marxar, mira que sóc bona persona! 😛

Avui, preparant motxilla de nou, perquè em toca a mi agafar vol, no un vol normal, no un vol qualsevol, un vol ben estrany per mi, un vol cap a Mèxic DF. M’hi paro a pensar i… collons Andreu, que travessaràs abans l’oceà Pacífic que l’Atlàntic!? Sento que vaig al revés del món..i com m’agrada!

Per mi tot és una gran aventura, novetat, diversió, nervis, etc.


 

Itinerari de vol:

Departure:  21:35 – Jakarta (CGK-T2)

Arrival: 7:00 – Tokyo (HND-T1)

Departure: 18:20 – Tokyo (NRT-T1)

Arrival: 10:35 – San Francisco (SFO-T1)

Departure: 13:18 – San Francisco (SFO-T1)

Arrival: 19:18 – Mèxic DF (MEX-T1)


Si us ho mireu bé veureu que només al primer pont tinc 11 hores de marge i he de canviar d’aeroport, a uns 50km l’un de l’altre. Un total de 34 hores 43 minuts de viatge. Crec que és millor un transsiberià si ho comparo! Tinc la gran sort que a l’arribar m’espera tota la família del Gustavo, un gran amic de mun cosí. Vindràn tots: la seva germana, el seu marit, les nebodes i ell!!!

Moltes ganes de ser allà amb ells, moltes ganes de començar a descobrir un indret que sempre m’ha atret!

Quan sigui allà deixaré de ser al futur (com dic jo) i passaré a estar al vostre passat, 7 hores menys de Catalunya!!

Uns dies genials a Indonèsia que a Mèxic us intento fer 5 cèntims de tot plegat, sinó, agafeu l’Anna maria per banda, si ho aconseguiu… i us ho explicarà! 🙂

Adéu Indonèsia, apreparaaaaaaaaaaaaaaaat Mèxic que vinc amb les piles carregades!

Bon any família!

Des d’un racó del món, a l’est de l’illa de Bali, us desitgem un bon any nou tot brindant amb el millor vi de nous importat des de Belianes, Catalunya…

image

For you: family and friends…all the people with who I shared a piece of my life!

Bon any nou,
Happy new year,
Selamat Tahun Baru,
สวัสดีปีใหม่ ,
Glückliches Neues Jahr,
سنة جديدة سعيدة,
Urte Berri,
Buen año nuevo,
새해 복 많이 받으세요,
Godt Nytår,
Bonne Année,
Ευτυχισμένο το Νέο Έτος,
Buon Anno,
明けましておめでとうございます,
Шинэ жилийн мэнд хүргэе,
Gelukkig Nieuwjaar,
Godt Nyttår,
Szczęśliwego Nowego Roku,
Feliz Ano Novo,
С Новым Годом,
Gott Nytt År,
Onnellista uutta vuotta,
З Новим Роком,
新年快乐

Mindful Farm

DSC06336En un racó de Tailàndia, al nord-oest, on tot és verd, rural i tranquil, hi ha una granja orgànica on hi pots trobar el teu lloc per meditar, compartir i intercanviar experiències amb altres cultures i religions.

Per arribar-hi has de creuar un pont fet de canyes de bambú, és estret i es belluga una mica, però tu travessa’l, perquè a l’altre costat t’hi espera una experiència única i enriquidora!

IMG_20141216_171207

Aquesta granja hi fan cap un munt de viatgers que busquen un lloc per reflexionar, treballar, ajudar i també conèixer una mica més de la religió budista. Qui hi fa vida tot l’any és la Noriko, el Pinna i la seva filla Nova. El Pinna és un home peculiar, senzill i feliç. M’encanta el seu somriure, mai el perd. Abans de conèixer la Noriko va ser monjo budista durant vint anys. És el nostre mestre i guia espiritual! La Noriko és japonesa i és una persona agradable, que transmet una pau… Cuida molt bé de tots nosaltres, de la família. Si vols aprendre a cuinar, amb ella aprendràs de cuina japonesa, tailandesa i sobretot, de menjar vegetarià. Ens fa unes menjades…!! La Nova, la petita de la casa, és una nena de tres anys, a aquesta edat ja sap parlar tres llengües: el japonès, amb la seva mare; el tailandès, amb el seu pare; l’anglès, amb nosaltres, els voluntaris. Me la menjaria a petons, tan petita i tan gran al mateix temps! Aprenc tan d’ella!! 🙂

Som una collada de voluntaris, tots amb històries diferents, uns fa setmanes que hi són, d’altres fa dies. Tots venim de llocs d’algun racó del nostre món, ens sentim com una família més! Nosaltres som: el Daniel d’Anglaterra, el Tomas de Sud-Àfrica, el Cássio de Brasil, la Katherine, el Daniel, la Kellie i la Indigo d’Estats Units, la Liubov de Rússia, el Michele d’Itàlia, el Junny de Japó, el Julius d’Alemanya, la Aram Lee de Corea del Sud, la Skoontla (Hanna) de Tailàndia, la Apri d’Indonèsia, la Margaux de França, l’Andrea i jo de Catalunya. Els últims dies vam tenir noves incorporacions: una parella d’Holanda, una de Xile, una noia de Croàcia i una d’Israel.


El bloc del voluntariat: Mindful Farm


17/12/14

Una setmana al voluntariat. Què us puc explicar d’aquests dies?

Cada dia a 2/4 de 7 del matí comença el dia per nosaltres. A 2/4 de 8 és l’hora d’esmorzar. Entre l’hora d’alçar-nos i anar a esmorzar, pots fer el ronsa o pots ajudar a netejar, preparar l’esmorzar, rentar, etc. L’esmorzar el fem en silenci, no parlem, és un exercici de meditació.

A les 9 el Pinna ens diu les feines que hem de fer, ens distribueix als diferents llocs on cal un cop de mà i tots a treballar. Hi ha dies que hem treballat tots junts a l’hort arrancat les males herbes, plantant maduixeres i llaurant llavors, d’altres, com avui, hem treballat a una caseta fent de paletes, preparant el ciment, construint una paret de la dutxa i arrebossant les parets.

A les 12 tots a dinar plegats. Després, tenim temps lliure tota la tarda, però si vols pots fer mil coses. Tenim l’opció de fer ioga, meditar i aprendre cuina tailandesa i de vegades, japonesa. Hi han espais per tot i per tothom.

A 2/4 de 6 de la tarda sopem tots junts i a 2/4 de 8 és l’hora de la meditació en grup, per mi són vetllades, perquè consisteix en 30 minuts de silenci i a l’acabar, algú explica alguna cosa sobre Buda o de vegades, el Pinna, ens explica històries del budisme per reflexionar. La nit acabem fent el que seria el ressopó, petant-la tots junts moltes vegades, tot i que si un vol, pot anar a dormir o escriure, llegir…més temps lliure. Allà a les onze és l’hora que anem a dormir de costum.

Lo més xocant que pots fer aquí, si vols pots provar de fer un dia de silenci. Què significa això? Si ho vols fer, has de passar tot un dia sense parlar, escriure, escoltar música, dormir. Et fan el menjar i només has de meditar, dedicar el dia per tu! Cada dia, hi ha algú o altre que ho fa.

 

 18/12/14

Costa de creure, però va ser el meu dia del silenci…!

Va ser genial, em vaig perdre per dins el bosc durant hores, vaig meditar envoltat de natura, caminant entre casetes i cabanes, intercanviant somriures amb la gent del poble…!

Això si, l’endemà no vaig callar, era una cotorra parlant en anglès…!!


D’aquests dies em quedo amb una frase del Pinna:

“Emporteu-vos una llavor de Mindfulness a casa vostra, sembreu-la, cuideu-la i feu-la créixer. Així un dia el món serà un i no necessitareu un visat per venir a veure’ns”

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

วัดทุ่งเกี๋ยง

Diuen que les aventures has de sortir a buscar-les, esperant assentat mai les trobaràs. Cert. Aquí estic, 2/4 de 12 de la nit a Chiang Mai, el nord de Tailàndia amb la Margaux, de França i l’Andrea, de Tarragona, al costat de casa. Estem dormint a una guesthouse aquests dies, una mica diferent del que he fet fins ara, però sempre va bé un canvi de tan en tan.

A lo que anava… Ahir a la nit ens vam posar a buscar voluntariats per aquí dalt, potser n’hem trobat un…dic això per distreure-us!

Volia buscar una agulla en un paller, que no és fàcil, però un no ja el tenia. La paraula era Sak Yant al buscador. Alguna cosa em portava a fer-ho..!

SONY DSCAvui a les 8 del matí ens aixecàvem, jo feia una mica el ronsa abans d’alçar-me. En un principi, dia de relax. L’Andrea em preguntava quin era la meva planificació del dia i… res de relaxar-nos, llogàvem dos motos i cap a buscar un temple ben especial.

La moto ja era una aventura, però la cosa només acabava de començar. Arribàvem a San Patong ( em recorda a algú aquest nom) i ens posàvem a preguntar pel temple. No era el moment per preguntar, era el moment per menjar alguna cosa. Aparcàvem les motos i a dinar. Molt més varat que Chiang Mai i tant simpàtics. Mentre ens preparaven el dinar jo movia fils: this temple? monk? Sak Yant? what way? Eureka! Sabia el camí i havia aconseguit el nom escrit amb tailandès, วัดทุ่งเกี๋ยง!

Acabats de dinar, cascs i a fer quilòmetres. Ens en faltaven 5 pel que ens havien dit. A mig camí paràvem a un temple per preguntar. Un noi monjo, molt jovenet, li he ensenyat el nom. Entrava de nou a l’habitació d’on havia sortit per agafar el mòbil, paper i bolígrafs. Em dibuixava el mapa a una llibreta, que simpàtic i humil, estava tan a gust mirant com m’intentava explicar el camí. Era allà mateix. Continuàvem recte i al següent trencant a l’esquerra ens aturàvem per preguntar-li a una dona si era aquella direcció. Sí!

Però abans d’arrencar es parava un motorista per preguntar-nos si necessitàvem ajuda. Li he ensenyat el mapa i hem acabat seguint-lo i pujant la dona que hi havia allà ja que anava a prop de la nostra destinació. El noi ens ha portat fins a la porta del temple!!

Segurament encara us esteu preguntant què cony te aquest temple, què vol dir Sak Yant..

 

Entràvem…

I allà al costat, només apropar-nos a la casa…

Sí! Era just allà!

Hi havia el monjo!

Anava tatuat de dalt a baix. No uns tatuatges qualsevols, els Sak Yant!


El Sak Yant o tatutages Yantra, són uns tatuatges del sud-est asiàtic. Aquests són tatuats per practicants de màgia i monjos budistes, tradicionalment amb un pal de bambú llarg afilat a un punt (anomenat sak mai ) o, alternativament, amb un bec llarg metàl·lic (anomenat sak Khem ).

Per saber l’origen d’aquest art cal remuntar entre els anys 1181 i 1218, quan hi havia l’Imperi Khmer, un imperi governat per Jayavarman VII. Aquest tenia tots els seus guerrers Khmer coberts amb tatuatges de cap a peus, incloent el pit, els braços, i fins i tot els dits. Creien que això els feia impermeables als danys.

El Rei Jayavarman VII va provar això amb el seu propi cos. Quan les fletxes intentaven penetrar al seu pit, rebotaven, segons consta en el diari de Zhou Daguan.

L’escriptura utilitzada per a dissenys Yantra varia segons la cultura i la geografia. A Cambodja i Tailàndia central, s’utilitza l’escriptura khmer, mentre que al nord de Tailàndia els tatuatges Yantra porten Shan o Tai Lu guions, i a Laos el Lao Tham s’empra guió. El guió explica síl·labes abreujades d’encanteris Pali. Diferents mestres han afegit a aquests dissenys al llarg dels segles a través de visions rebudes en les seves meditacions. Alguns dissenys Yantra s’han adaptat del pre-budista Xamanisme i la creença en esperits animals i s’incorpora a la tradició i la cultura tailandesa.


…si…des d’ahir que volia trobar un monjo budista, tatuador de bambú, de manera artesana. Saber què era, veureu amb els meus propis ulls.

No és un tatuatge qualsevol, per fer-lo cal fer tot una cerimònia, un ritual. Sí, era el meu moment, estava decidit! Era el moment i el lloc, ho sentia!!

I així començava el ritual pels nostres tatuatges:

Ens demanaven quin volíem. Jo i l’Andrea triàvem el Yan Ha Tel, la Margaux, una part de tatuatge que tenia un noi d’allà.

Ens demanaven un donatiu i un paquet de tabac per cadascú. Els he anat a comprar amb un d’ells amb la moto. Posàvem els paquets a un plat amb encens, flors, etc. Era com una ofrena. Allà també hi hem posat el donatiu.

El monjo començava a meditar i a pronunciar unes oracions amb veu alta. Per una altra banda, arribaven tres dones grans, venien expressament per nosaltres. A mi em feia prendre un te, després de les seves oracions. De mentre, uns nois preparaven les agulles i la tinta. Les tres senyores, una per una, s’assentaven al davant del monjo i feia un ritual diferent amb cada una. La tercera, abans de començar, ens feia assentar davant seu. Ella amb posició de meditació començava a rotar-se mentre el monjo anava resant. Cada cop anava en augment, l’àvia és tirava més rots, començava a parlar, estava tensa, era veu tremolosa, com si vegues els mals esperits…així una bona estona. De sobte tenia fred, és fregava els braços amb les mans per intentar entrar en calor…el monjo li posava un bastó a l’esquena i amb una vareta que portava des del principi del ritual, començava a moure’l, com si li tragués les males vibracions….finalment s’acabava tirant a terra. Estirada es posava a parlava amb el monjo. De fons sonava música, oracions budistes.

El monjo s’alçava i em donava pas a entrar a l’habitació on m’havia de fer el tatuatge. Estava ple de símbols budistes, estatuetes encens, teles, etc. Al meu darrera entraven quatre dels homes i s’assentaven al meu voltant. Havia arribat el moment!

L’Andrea i la Margaux em miraven des de fora, la dona continuava com hipnotitzada allà. Jo no la veia.

El monjo agafava un dels becs metàl·lics, el sucava a la tinta i… 15 minuts tatuant-me. Els noi ajudaven al monjo a llimpiar-me l’esquena, apretar-me la pell. Quan havia acabat em girava per donar-li les gràcies, KopUnKaa, i em tornava a girar. Em posava les seves mans a l’esquena i començava a dir unes oracions en veu alta. Finalment, em girava, li donava les gràcies de nou i sortia cap a fora. La sorpresa era quan l’Andrea i la Margaux em deien que no m’havia fet el tatuatge de les 5 línies, el Yan Ha Tel, m’havia fet el que volia la Margaux. Un dels nois m’explicava el significat i sense voler… s’havia equivocat, ho havia sentit… negociador, el que sap parlar als ulls dels altres!

Era el moment de l’Andrea i la Margaux. La dona gran continuava allà amb els ulls tancats i asseguda de nou en la postura de meditació. Elles dues no entraven a ‘habitació, els hi feia a fora, davant d’un petit temple. Podia veure l’artesania, la precisió, etc. Acabats els tres tatuatges anàvem tots tres dins l’habitació on m’havien tatuat juntament amb un dels nois que ajudaven al monjo i ens explicava com havíem de resar davant de buda. Tres vegades i una quarta amb una posició diferent. Tots tres de genolls a terra, però només nosaltres els homes podíem tenir els dits de puntetes.

Una experiència que mai podré oblidar…

DSC06266