Com anava dient…!
L’estafa
El dia següent llogàvem una moto per començar a voltar l’illa. Decidíem anar al llac Danau Beratan. Moto i carretera.
Abans de sortir ja ens havien advertit que la policia és molt mafiosa, que no ens deixéssim estafar. En teníem una idea ja que un amic indonesi me n’havia parlat molts cops de la corrupció al seu país.
Ja estàvem apunt d’arribar al llac quan de sobte… allà estava, un control de policia. Ens feien parar a un costat de la carretera a una parella índia i nosaltres. Documents i permís de conduir. El policia ben serio… Avisàvem a la parella índia de que allò era una estafa i pel que sabíem, pagant unes 60000 rupies podríem marxar. Se’ls veia rallats. Nosaltres com que ho sabíem ja anàvem mentalitzats i posat al nostre paper. Tocava fer teatre després de molt temps. Bons actors. A la cartera només portàvem els 60000, així no podrien insistir.
Era el conductor. Així doncs, al saber que era una estafa li vaig donar el meu permís de conduir Europeu, perquè em demanava la llicència internacional. M’ensenyava amb el mòbil unes fotos del que eren llicències internacionals. Em deia que aquella no era legal a Indonèsia. I pensareu, el policia tenia raó! Sí! Però a ells l’únic que els importa és que els paguis i fan com si res, perquè canalla de 10 i 11 anys els veus conduir i no passa res. D’entrada m’ensenyava que la multa podia pujar a un milió i ens demanava que li paguéssim 250000 rupies, uns 16 euros. Ens ho feia per espantar-nos. Nosaltres, fent-nos les bones persones. Tocava el joc de la cartera. L’obria i li ensenyava que només portàvem 68000 rupies, uns 4 euros. Em deia que per 250000 em feia una llicència d’una setmana. Nosaltres insistint que no teníem aquells diners i que només volíem continuar el viatge.
Després de molt discutir, a un paper em feia escriure el meu nom i firmar-lo jo… No era com el paper de Messi… aquest no em serbiria de res! Quan li anava a donar els 68000 li preguntava si podia quedar-me amb els 8000 per poder comprar gasolina. I no li va fer res. Aquesta acció i el paper ens confirmava que tot allò era una estafa…! Vam marxar, però indignats, perquè el primer dia que rodem, ens trobem amb això i ens havien estafat!!
Perquè us acabeu de fer una idea, uns dies després, parlant amb un holandès, ens explicava que de vegades el paren i ha de pagar unes 20000 rupies per continuar, tot i tenir-ho tot en regla. Hi ha molta corrupció que afecta als del país i els turistes.
De tornada a casa, aparcàvem la moto i… resulta que havíem fet cap al llac Danau Batur, a l’altre costat on volíem anar, un lloc molt turístic… hahaha!
Com? Ja celebren l’entrada al 2015? Són les onze!
Us posem en situació. 31 de desembre de 2014. A la nit vam anar a un bar rastafari, Rastabar. El jefe era un personatge… ! Tenia un mono per allà com a mascota… es comportava com un nadó, ho hauríeu d’haver vist! xD
De repent, començaven a tirar focs artificials al llarg de la platja. L’illa s’il·luminava per la llum dels focs. Nosaltres no enteníem res… són les onze… Tot tan surrealista! Tothom celebrant-lo…! Nosaltres amb la nostra birra i estranyats…hahahha.
Li vam demanar l’hora al Rasti, l’home del bar, el person. Eren les 12…!
I així va ser la conversa:
– Com? – els dos alhora, mirant-nos.
– Anna, crec que al arribar amb l’avió al final no vaig pensar a avançar l’hora…
– Però el meu mòbil canvia automàticament!
– El meu també en principi…
– Hahahhahaha! – els dos rient.
– Doncs… BON ANY NOU! – tot rient per sota el nas.
Els que anàvem malament érem nosaltres! Durant 5 dies anàvem una hora endarrerits. Sort que al final ens vam adonar de l’error, perquè sinó haguéssim pogut perdre l’avió de tornada i ens quedàvem a Indonèsia! Hahahahhaha!
Una entrada d’any única i inoblidable, també perquè a les 2 de la nit entràvem a un pub amb pista de ball on TOTHOM estava assentat i nosaltres arribàvem amb ganes de ballar. La música era PUNXA PUNXA PUNXA, però que coi, a ballar i fer una mica el pallasso que aquí no ens coneixen (això sempre va bé d’excusa) 😛
Al cap d’una estona vam acabar endollant el nostre mòbil i així si, a ballar rumbaaaaa amb una mica de Troba Kung-Fú! I no ballàvem sols, compartíem pista amb una altra parella molt maca , gaudint de bona música fins al final de la nit!
I va…que lo que voleu no són anècdotes, són fotos:
Travessàvem la carretera per tornar a Batuan… Al pujar al bus un home anglès, mentre ell baixava i nosaltres pujàvem, ens donava les indicacions per arribar-hi. Arribàvem de nou a l’estació. Què devien pensar els que ens veien per segon cop? La furgoneta que no havíem volgut agafar, aquell era el transport per arribar-hi. Regatejant, regatejant, per 125000 rupies ens portava un matrimoni gran cap a Ubud amb la seva furgoneta!
Avui a les 8 del matí ens aixecàvem, jo feia una mica el ronsa abans d’alçar-me. En un principi, dia de relax. L’Andrea em preguntava quin era la meva planificació del dia i… res de relaxar-nos, llogàvem dos motos i cap a buscar un temple ben especial.
XIV 360º 