En una ciutat anomenada Beijing…

Què tal família?

En un mes que n’han passat de coses. Us faig 5 cèntims de tot plegat!

Un dia, un divendres pel matí, a les 11:40 arribava a Beijing. Al cap de 2 hores em trobava amb un belianenc/Culleré, el Sergi. No venia sol, venia acompanyat amb l’Àlex, el seu company de pis.

Cap al metro. A totes les estacions de metro i tren hi han controls policials on t’escanegen les maletes. Obviament, em van escanejar la meva motxilla i el policia em va parar….la navalla…com me l’agafi… Va mirar-se-la i per sort cap problema!

Arribàvem a casa seva…quan feia que no estava entre catalans?

Aquest trosset de l’aventura el titularé…

Una colla de catalans i un pamplonica!

Lo primer que vaig fer a l’arribar: dutxa i rentadora!!!

Al pis hi viuen la Marta Arxer, l’Àlex, el pamplonica i el Sergi, però no era l’únic que estava de passada. La Marta i el Jordi Arxer també estaven de viatge per la Xina. Sí, aquells dies hi havien dos Martes al pis.

El següent dia l’Àlex i el Sergi em van proposar d’anar a la muralla Xina, per mi genial, quan de temps esperant aquest moment…

Per arribar-hi, metro, autobús i un taxi negre.

Amunt amb telecadira…tot ho exploten aquests xinesos… Ens posàvem a caminar cap a la cara est. Al final hi havia la muralla amb ruïnes, per mi, lo millor. Hi deia que no es podia passar, però tothom, tothom continuava uns metres més endavant per gaudir d’unes vistes úniques. Al meu cap se’m va passar de tornar-hi per acampar a una de les torres, fer-hi nit i gaudir de la posta i sortida del sol, però aquell dia no va ser el cas… al pròxim viatge!

DSC03719

A la nit ens vam trobar tota la colla del pis al mercat nocturn de Dònghuàmén. És un mercat ben boig, era de menjar, podies trobar de tot. Nosaltres hi vam anar exactament, perquè allà cuinaven escorpins, taràntules, serps, escarabats, etc. Tot per menjar. Els més agosarats vam provar escorpins i serps, jo entre ells. Per cert, la serp era dura de mossegar, però els escorpins eren força cruixents!

 

El dia següent em vaig ajuntar amb el Jordi i la Marta, anaven a veure el temple del Cel. Molt turisme local, no ens esperàvem tant, diria..

El lloc era immens, amb la broma vam estar rodant per dins el temple i jardins…unes tres hores.

L’arquitectura xina te una simetria tant precisa, de colors i encantadora. Hi havia un dels petits temples que tenia una paret circular al seu voltant on si parlaves podies sentir el teu eco. Per suposat, amb lo cridaners que són en aquest país, impossible de comprovar-ho…t’hauries de quedar fins l’últim moment abans de tancar el recinte.

A dinar ens vam aventurar dins uns hutongs per menjar un plat ben autèntic xinés. Vam encertar-ho, uns fideus deliciosos.

L’endemà començava la setmana per tothom, el pis va canviar el seu ritme, tocava estudiar. Jo a la tarda me’n vaig anar a la Ciutat Prohibida, però no hi vaig entrar. Vaig veure com és feia fosc a la ciutat des d’un temple que hi havia darrere, des d’un altre angle, una altra perspectiva.


 

I ara em sap greu dir-vos això, però després d’un mes és fa tant difícil explicar-vos lo de Xina. Escric línies i línies, però em deixo tantes coses pel camí…

Això que no podia utilitzar el wordpress des de la Xina, perquè el tenien “capat” els senyors…

Han sigut uns dies genials. Ja em disculpo d’entrada, però us ho deixaré amb imatges:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A la frontera sempre en passa alguna o altra

No us espanteu abans d’hora!

El dijous passat agafava el tren a 1/4 de 8 del matí, feia un fred que pelava! Vaig treure’m els guants per agafar el passaport i el bitllet de tren… en un parell de minuts ja no sentia els dits, els tenia congelats, casi no podia moure la mà!! Una vegada a dins, ja tornava a sentir-los.

Compartia el viatge amb la Sophia, d’Austràlia, El Remy i la xicota, el Daniel i el Jordi, tots ells d’Holanda, i la Taina, de Finlàndia. Un viatge molt ben acompanyat com veieu, tots tan ben parits.

Quina me’n va passar aquest cop a la frontera? Tot ho tenia amb condicions eh!!

Com a la frontera amb Catalunya i França, al canviar de país, canvien la part de baix dels vagons, les rodes. Sense baixar d’ells, ens van posar a dins una nau industrial plena de vies de tren. Posaven els vagons en diferents vies, un després de l’altre i també als costats. Nosaltres vam ser els primers, tot una experiència veure com ho feien. Només per això ja val la pena agafar aquest tren.

Tots estàvem al passadís del vagó güaitant i petant-la. Al cap d’uns minuts, estaven entrant un vagó. L’anaven a posar davant nostre, podríem veure com el canviaven més detalladament. Tots emocionats. Mentre estava passant pels nostres nassos, entrant a poc a poc, el Remy va fixar-se amb un noi de l’altre vagó, estava tocant la guitarra.

El meu cap no se com, però va fer un enllaç d’idees i vaig pensar que potser era un CS del Begz que havia estat a casa seva els dies que estava de voluntariat a Hatgal.

Perquè ho entengueu hauré de tirar una mica endarrera:

Abans que ell arribés a Ulaanbaatar, el Begz m’havia explicat que el visitaria, perquè necessitava fer el visat de Xina. Jo al saber-ho, li vaig escriure tot el que havia necessitat a les seves llibretes dels CS’s Guesthouse del Begz. Així potser li donava un cop de mà..!

Quan vaig tornar del voluntariat, em vaig trovar una nota a la pàgina que li explicava com fer el visat. Era ell donant-me les gràcies per tot, perquè li havia anat de perles. Llavors vaig llegir el que havia escrit a la llibreta del Begz, hi havia enganxat una foto de carnet, com jo. El Begz també em va ensenyar un vídeo on es veia ell tocant la guitarra dins el ger.

Jo il·lusionat, vaig correr cap a la finestra per mirar qui era i…sí, era ell! Estava esvalotat, els meus companys de vagó no entenien res. Vaig girar-me, vaig buscar algun paper per escriure i el meu bolígrafs. Mentre escribia B-E-G-Z, una lletra per full, anava explicant-lo-hi què estava passant, no el coneixia en persona, però sabia qui era ell, el Xilé!! Tots em van ajudar a cridar la seva l’atenció i ho vam aconseguir. Vaig posar-me a passar els fulls, ell amorrat al vidre, perquè no hi havia gaira llum i amb boli… Va canviar la cara al llegir l’última lletra, la Z. Ell es va girar i al tornar a mirar-nos, va començar a escriure amb la mà, tocant el vidre, A-N…nosaltres no ho enteníem…va tornar a començar..A-N-D-R, en aquell moment ja estava rient, saltant i dient SÍ amb el cap!

ÉREM NOSALTRES!!!

DSC03665Ens vam fer una foto, primer ell i després jo. Va escriure’m “Thanks for China visa!”. No podia parar de riure, no m’ho creia…quina casualitat…i a Ulaanbaatar no ens vam veure al pujar. Jo li vaig escriure “See you in Beijing!”, encara tenia el xip amb anglès, li podia haver escrit amb castellà. Llavors es van esvalotar tots els de la seva l’habitació i ell, perquè es pensaven que viatjàvem a destins diferents. Jo ja ho sabia que estàvem al mateix tren..jajajja..! Van tornar a escriure…aquest cop van pillar el permanent i directe a la finestra…un 4! Jo era el vagó 2.

Després de molta estona pel canvi de rodes, vam tornar a l’estació, ens van donar els passaports (vaig fer-ho bé aquest cop, eh!, quan tocava) i vam poder baixar una horeta a estirar les cames. Allà vaig conèixer amb persona el Xilé. Estàvem parlant en anglès al principi i de repent ell diu: “¿hablas español, no?”. Ens vam descollonar i vam posar-nos a parlar amb castellà. Però tans dies parlant només anglès, em va costar un munt…semblava com si m’haguès oblidat d’aquesta llengüa…!

 

Família, si estic temps sense donar senyals de vida, no patiu. No a tot el món hi ha arribat internet! 🙂

 

 

 

Convivint amb una família nòmada

El dijous 23 anava cap a l’estació d’autobusos d’Ulaanbaatar per agafar un bus cap a Мөрөн, Mörön. No viatjava sol, anava acompanyat amb el Raphael i la Laura.
Abans de començar m’imaginava que seria una aventura el viatge i així va ser. Al bus no quedaven seients lliures i portàvem un munt de paquets, perquè aprofiten el viatge com a correus.
image

Un viatge molt mogudet, conduint pel mig del no res. Al principi hi havia carreteta d’asfalt, però ben aviat vam començar a anar per camí….si se’n pot dir camí ja que estava desdibuixat. Encara no entenc ara com no ens vam perdre durant la nit…!
De bon matí, havíem de creuar el riu per damunt d’una base metàlica flotant. No dins el bus, caminant.
image

Arribàvem a Mörön a les 10 del matí de l’endemà. Allà ens esperava un noi, el taxi, per anar cap al voluntariat…no l’havíem demanat…volíem fer dit, però ja ens ho havien organitzat…

Hatgal, un ger per nosaltres tres i un gosset juganer que tenia ganes de gresca!
image

El diumenge vam fer una ruta a cavall cap al llac i després cap al refugi on passaríem la nit amb el guia, l’Utrec. Una caseta de fusta molt acollidora.
Era el primer cop que muntava a cavall, m’ho vaig passar pipa! I un paisatge…!!
image

El dilluns 27 començava lo autèntic i de quina millor manera podia ser… Només arribat a la família, havíem de canviar el ger de lloc. Quina passada…vaig viure en primera persona la manera de desmuntar i muntar un ger!!! La Laura i el Raphael també van ajudar-nosamb la seva família. Va ser l’últim dia que ens vam veure.
Una experiència que no oblidaré mai!!
image

La meva família, la Dolgor i la Tsogzo, àvia i filla. Extraordinaries, la Tsogzo, amb 47 anys, no parava quieta i la Dolgor, amb 75… No parlaven anglès, la Tsogzo una mica…però només algunes paraules com: I, You, meat, milk, yaks baybes, sheep..no molt més, amb aquestes paraules, una mica de mongol i els signes ens feiem entendre.

Tenen una granja amb un ramat de 43 yaks i vaques i més d’un centenar d’ovelles i cabres, no vaig posar-me a contar-les..

El dia començava a les 7 del matí per la Tsogzo que encenia el foc per donar escalfor al ger. La Dolgor i jo, al cap d’una hora, no em deixaven alçar abans, ho aparofitava per fer una mica el ronsa..! De mentre, la Tsogzo munyia els yaks i les vaques. Quan acabava jo entrava en acció, a pasturar el ramat de yaks i vaques fins al riu a beure aigua. Era a un quilòmetre més o menys de la granja. Vaig pensar molt amb tu, Edith!!!
image

Després tocava netejar els fems dels dos corrals i a l’acabar, depenent de les necessitat, feia una cosa o una altra.

La Tsogzo cada dia portava a pasturar el ramat de cabres per la muntanya durant unes 3 o 4 hores.

Hi ha dies que feia de llenyatarire, altres de mecànic, infermer, electricista, sabater, etc.

image

Un apanyo amb fil de pescar!

Perdoneu-me per les poques paraules d’aquesta publicació, però és impossible explicar-ho…i actualitzar des del mòbil no és tan fàcil…

Estava envoltat de muntanyes. Ja em coneixeu…des del primer dia que tenia la necessitat de veura que ho havia darrera de cada un d’aqyells turons..! Quan tenia temps lliure, m’escapava a descobrir un trosset més del meu entorn…m’encantava aquell lloc.
Un dia vaig decidir agafar la motxilla petita i anar a dalt de tot de la muntanya…quines vistes… Vaig crestejar tota la muntanya, era senzill, no com crestejar algunes muntanyes dels Pirineus, allò era pla. Vaig caminar damunt la neu, vaig correr i saltar, vaig respirar llibertat! Feia dies que no sentia la muntanya, el meu cos m’ho demanava!! Des de dalt podia veure Hatgal i el llac!
image

Cada dia a taula hi havia un bol de te de llet ben calent per mi, fet per la Dolgor, que no es pot pagar amb diners…

No ho llegireu mai, perquè al vostre món no hi ha internet, però us vull donar les gràcies per haver-me cuidat com el vostre fill, com un més de la família…compartint somriures, migdiades, sopars, una mica de nosaltres. M’heu robat un trosset del meu cor que es quedarà per sempre aquí, a Mongòlia!!

image

Aquelles mans...!


 

He vist poc Mongòlia, però he viscut molt la seva cultura, el seu estil de vida!!

Vaig estar els tres últims dies amb la família d’en Begz. Aquest cop erem molts més, hi havien més CS’s: la Magda i el Thomas, de Polònia, i la Molclul i la seva filla d’un any, de Mongòlia. La penúltima nit a casa seva vam fer pa amb tomàquet i jo vaig preparar una truita de patates. Com els hi va agradar… em sentia com a casa..!

Ah!! Me’n descuidava…l’hora dels adéus amb tota la patoleaaa!!
image

Uf! Quin viatget!

La vida no debería ser un viaje hacia la tumba con la intención de llegar a salvo con un cuerpo bonito y bien conservado, sino más bien derrapando de lado, entre una nuve de humo, completamente desgastado y destrozado, y proclamar en voz alta: ¡Uf! ¡Vaya viajecito!

Humter S.Thompson


 

Quan vaig tornar del Khuzhir, vaig estar uns dies a casa el Constantin, un couchsurfing dels bons. En uns metres quadrats vam arribar a conviure-hi 8 persones. Cada dia hi havia algú nou al piset. Allà, em vaig retrobar amb el Son, la Laura i el Raphael, de la Philoxenia. Cada cop em sentia més amb família… sentia que es creaven lligams, camins que seguien la mateixa direcció..!

IMG_20141008_195332

La Laura i el Raphael aquells dies ens van parlar d’un voluntariat a Mongòlia que l’havien trobat a travès de la pàgina Workaway. El Matheusz i jo vam enviar la sol·licitud i en poques hores rebíem resposta. Així doncs, segurament compartirem un trosset més de les nostres aventures junts, a Mongòlia.

El divendres, 10 d’octubre, juntamemt amb el Raphael i la Laura vam anar a comprar els bitllets de tren. Per comprar el bitllet d’Irkutsk a Ulan Bator només es pot fer a l’estació ja que creues la frontera, no es pot fer per internet. El dia abans hi havia anat amb el Son, però no vam trobar la taquilla… Només n’hi ha una per comprar aquest bitllet… ben amagada. Divendres si que la vam trobar, és a la segona planta i està deserta, 4 persones. Per mala sort, la que hi havia, estava tramitant 30 passaports/bitllets…! Vam estar-nos 2 hores allà plantats, però al final vaig aconseguir el meu bitllet!

DSC02891

 

Dissabte, 11 d’octubre de 2014

8:30 La Laura, el Raphael i jo anem a buscar un bus per anar cap a l’estació, viatgem amb el mateix tren, diferents bagons.
Vam agafar l’últim bus, el 80, però en aquella direcciò no parava a l’estació…no ho sabíem.. Vam haver de baixar a mig camí, corrents i depressa per no perdre el bus 80 en direcció oposada. Hahaha!!
Per sort anàvem bé de temps..!

Allà ens separàvem de nou. Aquest cop viatjava en 2a classe, DSC02899perquè només creua aquest bagó a la frontera…no en tenia ni idea… Una recomanació: el tren transsiberià mola si viatges en 3a classe, és l’autèntica aventura!

 

22:02 Comença el viatge cap a Mongòlia! Compartia compartiment amb una senyora russa, era dissenyadora de moda i viatjava cap a Mongòlia per confeccionar la seva primera col•lecció de roba! Li vaig haver d’ensenyar jo tots els truquillos del tren, perquè era el seu primer cop…

 

Diumenge, 12 d’octubre de 2014

Al tren hi havia més gent parlant anglès que rus o mongol… Vaig fer uns amics holandesos: una prella de noies que estaven de vacances i un noi que viatjava amb el seu pare, però que després, continuava sol voltant per Àsia.

13:08 Arribem a l’última estació de Rússia, la frontera. Tothom havia de baixar del bagó, havien de canviar la loco&motora. Necessitaven 2 hores. Però abans, va pujar la policia per mirar els passaports.
El cafè tancat… moment de comprar a una botigueta que hi havia davant. Era el meu moment per brure la meva última birra russa…!

IMG_20141012_170934

Al cap de dos hores, cap amunt. Va pujar de nou la policia… un altre control, aquest per mirar amb quin equipatge viatjàvem, va ser senzill. Al cap d’uns minuts, un altre, dos noies ens agafaven els passaports.
Vint minuts després, ens tornaven els passaports amb el segell confirmant la nostra sortida. Després un altre policia amb el gos… Un total de 5 hores parats a l’estació de Наушки.

Un detallet: cada cop que un policia mira el meu passaport em fa alçar i mirar-lo fixament als ulls, parla amb l’acompanyant, passa 1 minut i finalment, segueixen mirant els altres. Crec que és per la barba…! xD

 

Ara bé lo bo…!

Comparant el visat de Mongòlia de l’Оксана, la dissenyadora, em vaig adonar que s’havia acabat la validesa del meu visat a Mongòlia… havia seguit un mal rastre… Al visat hi posava: VALID FOR ENTERY BEFORE 7/10/14. Erem dia 12/10/14… Aquell moment em vaig posar de mil i un colors. Ja m’havien segellat la sortida de Rússia… Per dins em deia: “Andreu, com t’agrada liar-la”, “Que en sóc de feliç…”, etc.
Necessitava explicar-li a algú i vaig anar a explicar-los-hi el meu problema als holandesos. No vam parar de fer bromes…però no les tenia totes…estava molt nerviós, per dins se’m removia tot…
Va arrencar el tren i llavors em van venir les paraules que em va dir el noi del consulat de Mongòlia, a Barcelona: “Recorda que te validesa de 3 mesos des del dia d’avui (el dia que me’l van expedir)”. Jo havia seguit el rastre que a partir del 7 d’octubre de 2014 tenia 3 mesos per poder entrar… També em va venir al cap el dia 7…estava a la Philoxenia ben feliç i dient: “avui ja puc entrar a Mongòlia, comença el meu visat”, arribo a ser ingenu…

Ja m’imaginava que s’acabava aquí l’aventura, em repatriaven… Molt rallat!

18:36 Arribàvem a la primera estació de Mongòlia… pujava la policia… els collons no els podia tenir més amunt…
El procediment de sempre…va mirar mil cops el passaport…passant les pàgines molt ràpid… no em va dir res, me’l va agafar. Després van pujar dos noies, ens van demanar mirar les maletes… vaig haver d’obrir la motxilla, tot correcte..

19:12 Ha arribat l’hora de la veritat… puja el policia amb els passaports de tothom! Me’l dona sense dir res… Comparo el visat amb l’Оксана, i… merda!, ella tenia el segell del dia d’entrada al país a sobre el visat i jo no… CAGADA..!
Vaig anar a comparar-lo amb els holandesos, m’ajudava parlar amb ells… Vam mirar totes les pàgines i a l’última pàgina hi havia el SEGELL!!!

No tinc una flor al cul, en tinc un ram…!

Ho vam celebrar amb els holandesos tot menjant uns caramels. En aquell moment la cara em va canviar i vam començar a riure totes les bromes que havíem fet abans, aquest cop sense reprimir-me ni patir!!!

Amb aquest pas hauré de canviar el nom del bloc, XIV 360 graus, per XIV 360 anècdotes…

Tot passa dins un Ger!

Улаанбаатар/Ulaanbaatar

 

Dilluns, 13 d’octubre de 2014

05:40 (Hora local) Baixo del tren, ja sóc a Ulaanbaatar!

07:20 Baixo de l’autobus i giro el primer carrer a la dreta. És un caminot mal apedassat. Em posso a caminar amunt. A 100 metres d’on començava el camí trobo la direcció de la casa. Una porta metàlica blava, una mica robellada i quin grinyol que fa quan l’obro!IMG_20141023_083735
Allà esta el Begz, munyin una vaca!! Em presento i vaig cap el seu ger. A dins em trobo tota la patolea amb qui conviure aquests grapat de dies: la Sayumbo, la dona del Begz; la Manujun, la filla gran; la Gadma, la filla mitjana; la Munglun, la filla petita i la més entremeliada de la casa. També tenen un fill, el Todo, però està estudiant a les afores de la ciutat, ell és el més gran dels germans.

Durant aquests 10 dies no he parat. Va, no us mentiré, he fet alguna migdiadeta, estava perdent la costum..també, perquè aquí ens alcem a les 6 del matí cada dia…!

 


Unes llibretes, un tresor

El primer que m’ensenya el Begz, després de munyir totes les vaques, unes llibretes, les Guestbook. Un total de 5 llibretes plenes i la 6a, en procés.
IMG_20141022_191229Què tenen d’especial aquestes llibretes? Què hi ha d’especial a dins?
Des del 13 d’agost de 2008 que tots els CSers que hi hem parada, hi hem escrit. És millor que LonelyPlanet!! Hi pots trobar: autèntiques aventures; consells; calitat/preu d’hostals, tours, restaurants; llocs per visitar; fotos de carnet dels CSers amb algun dibuix o anècdota; les millors coses dels països on viuen els CSers; com fer el visat de la Xina; els seus viatges i futurs indrets a viatjar…

Abreviant-ho: és la impremta dels rodamons que han decidit, decideixen i decidiran veure món!

 

El club de nutrició

Tots els matins, a les 8 del matí, venen els del club de nutrició a casa, fins a les 10 del matí, més o menys. Segueixen una dieta, tot seguint els consells de Herbalife. El ritual és: pesar-nos al començar; beure un batut, porta un.munt de vitamines; parlem de dietes, problemes d’una mala nutrició, els bons hàbits, etc.; fem exercicis i algun dia hem ballat. Tot això dins el ger, eh! Lo millor de tot, l’hora d’acabar, quan marxen ens fem dos abraçades amb cadascú del grup tot dient-nos bayartai (adéu). Com m’omplen aquestes abraçades, comences el dia amb un somriure d’orella a orella!

DSC03018


La vaca perduda

Al primer dia, per la tarda, vaig anar amb la Sayumbo a buscar el ramat de vaques, per portar-les cap a casa. És la rutina de cada dia.

IMG_20141013_165819

8:00 Ens truquen que han vist una de les vaques rodant per la muntanya. El Begz ho va a comprovar i sí, era una de les seves vaques. Entra al ger i em pregunta si m’animo a anar-la a buscar amb ell. Com? Ara? De nit?
Why not?!
Jo ja m’havia posat el frontal al cap. Sortíem a l’aventura i no feia ni 24 hores que havia arribat al país, genial!!
Vam haver de caminar 5km fins arribar a unes cases. Entràvem dins d’un dels gers…quina emoció.. A dins hi havia una àvia, era menudeta i una cara arrugadeta. És van posar a parlar amb el Begz…jo no entenia res.
Sortíem a fora i anàvem cap un corral ple de cabres. Li vam canviar una bombeta que s’havia fos!IMG_20141013_204115
A mi em caia la baba…tot ho trobava fascinant!
Després d’això, ella tota decidida tirava amunt cap al turó de la muntanya. Només caminàvem amb la llum del meu frontal. De tan en tan feiem parada per fer una ullada, però no es veia la vaca.
La padrina anar tirant amunt. A mi em preocupava, caminava amb un bastó a la mà esquerra, l’esquena doblegada 90 graus i amb la mà dreta estirada endarrera per fer equil•libri.
Quan me’n vaig adonar…erem dalt un cim! Des d’allà teníem unes vistes privilegiades d’Ulaanbaatar tot il•luminada, un cel estrellat, a la nostra esquena una lluna taronjosa… Dalt un cim, amb el Begz i una padrineta de 80 anys que no li feia por ni el fred ni la foscor. Se’m glassava la sang de l’emoció…em va caure la llagrima!!
Quan vaig expressar la meva eufòria al Begz, ell li va dir a l’àvia i tot seguit, ens va fer agafar 3 pedres i cadascú les vam tirar damunt el cim. El Begz em va explicar que era una tradició de Mongòlia, m’encantava!
Tot baixant cap al ger, jo vigilant que l’àvia no prengués mal, li va dir al Begz que no patís, portava 23 anys vivint aquí i coneixia totes les pedres..
Entràvem de nou al ger i ens oferia un te amb llet, ben calent i acompanyat amb pa. Que bé va anar per arrancar de nou i tornar cap a casa, aquest cop camp a través!
La vaca no la vam trobar…l’endemà el Begz va tornar-hi i la va trobar. No patiu que la tenim entre nosaltres!!


Visita al monestir Gandantegchenlin

El di.. vam trobar-nos amb el Matheusz, un noi polac que vaig conèixer a Irkutsk, a casa el Constantin. Vam visitar el monestir Gandantegchenlin. Un monestir budista.
L’edifici principal em va encantar, no m’hagués imaginat mai que allà dins ens trobaríem aquella estaaaaatua gegant. Feia l’alçada de l’edifici, un edifici fet de fusta i d’unes 6 o 7 plantes. Com m’hagués agradat veure’l de dalt a baix. Vaig quedar bocavadat!
També vam veure l’escola i en un altre edifici, els monjos recitant les pregàries/mantres


L’aigua, els fems de les vaques i el carbó

Tenim un carretó que el fem servir per tot.

Aquí no tenen aigua corrent i cada un o dos dies anem a buscar aigua a una caseta que dona aquest servei. Fa 5 anys endarrera, l’aigua la portaven amb camions sisterna.
Omplim el carretó fins dalt, un total de 130 litres en 3 bidons.

Un altre dia el vam fer servir per recollir els fems de les vaques. Vam posar un tros de llauna a sobre i el vam carregar fins dalt de merda! Després la vam tirar a una part del terreny que és pla i la vam escampar per deixar-la assecar.
Assecar? Sí, la fem servir per alimentar l’estufa quan cuinem o acalentem aigua. Aquí s’aprofita tot!

També vam anar a comprar carbó per l’estufa. Tres sacs al carretó. Uns 120kg de carbó en total. A mig camí se’ns va esqueixar un sac… vam fer les mil i una fins arribar al ger.

Aquests dies el Begz carregava fins dalt el carretó, perquè tenia ajuda!

 


El deliciós menjar de la Sayumbo

Val més unes imatges que mil paraules…:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


El visat de Xina

Sabia que aquest visat em portaria la seva feina. Per això a Rússia ja vaig començar a mirar-m’ho.
Necessitava portar al consulat:
Formulari + foto de carnet
Carta d’invitació
Booking de la sortida sel país
Booking d’hotels
Fotocòpia del passaport

Aquests xinos ho volen saber tot abans que entris.

DSC03097

Ja somio amb la muralla xina, Beijing amb el Sergi i la cresta del drag…

A Rússia vaig aconseguir fer el booking de la sortida del país. Un ferri que va de Shangai a Japó. Amb el Word i pasaant-ho a PDF vaig falcificar-lo.
El passaport el portava de casa i el formulari també, però aquest últim necessitava imprimir-lo de nou, perquè havia de modificar alguns apartats. Això rai!
El problema més gros i que em va preocupar més…la CARTA D’INVITACIÓ…sense aquesta carta no aconsegueixes el visat. Havia llegit en blocs que a les Guesthouse m’ajudarien a fer els bookings d’hotels i la carta d’invitació, però no vaig tenir aquesta sort…
Vaig seure al mig del carrer, a unes escales, perquè tenia wifi. Vaig començar a buscar bookings d’hostals i llegir blocs per trobar la manera d’aconseguir la punyetera carta…estava desesperat i rallat…el meu cap ja començava a pensar en agafar un avió directe a Tailandia si no solucionava això..
De tan en tan parava algú i em preguntava si necessitava ajuda. Els hi explicava el problema, però no sabien la resposta.
El qui em va donar la clau va ser l’Adam, d’Austràlia! Va preguntar-me si necessitava alguna cosa. Li vaig explicar i ell amb un somriure em va dir que podia ajudar-me. Tenia dos opcions, primer provar a una agència de viatges (aquesta no va funcionar) i la segona, la clau. Tenia que enviar un mail a un hostal de Beijing demanant la carta i ja està! Em va dir que si tenia cap problema, expliques que ell m’havia proporcionat la informació. El dimecres enviava el correu i al cap de dos hores tenia resposta. Només em demanaven el check in i el check out a l’hostal. Al cap d’una hora, EURECA, ja tenia la famosa carta.
Divendres a les 8 del matí ja estava plantat davant el consulat. Obrien a 2/4 de 10, però te la fama que ja hi ha un munt de gent abans de 2/4 de 9. S’ha de dir que no erem molts, potser perquè no és època de turisme!
No vaig tenir cap problema al consulat, tot va anar perfecte..
Ahir, juntament amb la Laura i el Raphael, vam anar a buscar el visat.
Ja és nostre, ja podem somiar amb la Xina mandarina!!!


La meva dutxa

El dissabte passat, al matí, vaig anar a fer-me una dutxa calenta. Portava 9 dies sense dutxar-me de dalt a baix. Em va costar 2500T una dutxa de 30 minuts, aigua a contagotes de tan en tan i alguns moments no era calenta.

IMG_20141018_122833


El tràfic i els autobusos d’Ulaanbaatar

Em pensava que els russos eren uns bojos conduint, però no, aquí a Mongòlia sí que ho estan!! Això és el caos! Aquí tothom fot lo que li rota i hi ha un tràfic que fa por…

Els autobusos…una aventura…fan servir la filosofia “on hi caven dos, hi caven tres”…així i anar sumant, fins al punt que la porta amb prou feines tanca. Hi han dies que és una odissea!

 


Tallada de pel, no de barba!

Ahir vaig anar a fer-me la meva primera tallada de cabell. Feia més de dos mesos que no ho feia. Per 5000T i amb menys de 10 minuts ja tenia el meu nou look. La barba no me la vaig deixar tallar!!
El serrell a l’arribar a casa me’l vaig tallar, vaig intentar fer-me’l igual que me’l tallaves tu, Leonor…!

 

PHILOXENIA

Mai m’havia sentit tant a prop de casa meva com a Кужир, a l’illa de Olkhon!

DSC02708

 

A l’illa hi ha un mossen ortodox que fa Couchsurfing, l’únic de l’illa. Un ocellet m’ho va dir i al veure el seu perfil vaig decidir que hi havia d’anar si o sí! Vaig enviar-li la invitació per poder coneixe’l…no sabeu les ganes que tenia de viure aquesta experiència…!
No és un couchsurfing qualsevol. Us recomano que si teniu l’oportunitat, hi heu de fer parada, mínim 3 dies sencers!

Perquè pogueu entendre la diferència d’aquest couchsurfing, hi ha un refugi només pels desconeguts, els viatgers, els couchsurfings, on hi podeu trobar entre 4 i 10 persones convivint-hi. El refugi porta per nom, Philoxenia.

Us aniré posant en situació. Comencem del principi..


 

Diumenge, 5 d’agost de 2014

9:15 Arribo a l’estació d’autobusos. En 2 minuts trobo el minibus (furgoneta) que va cap a l’illa de Olkhon. Quan va arribar el conductor va cargar-me la motxilla a la baca. Pels de l’Aneto ’92, aquest cop va lligar les motxilles, no patiu!

El que no sabia és que tothom havia reservat anteriorment el seient per fer el viatge. Jo, no… 15 a la furgoneta, full, ple. Havia estat de sort! A les 10 del matí vam arrencar, teníem 300km per endavant abans d’arribar al poble de l’illa. Un viatge mugudet, apretadet, però jo, disfrutant-lo com la canalla!! Vaig compartir viatge amb en Gary, un noi d’Englaterra. Podia parlar anglès!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

15;30 Ja sóc a Khuzhir! Com mola el poble! Tots els carrers són caminots amb clots, bonys, indefinits, etc. Les cases, totes de fusta, algunes molt velles, algunes molt noves (les de turisme, sobretot: hotels, albergs…). Només arribar ja havia localitzat l’Església Ortodoxa del poble, on hi viu el Sergey i hi ha el refugi. Ho tenia allà mateix. Al arriba vaig trobar-me 4 persones movent unes bigues de fusta. M’hi vaig apropar i… em vaig afegir a ajudar-los! Estava tant encuriosit per aquell loc, tant…!

17:20 Acabem la feina, cap dins al refugia a preparar el te! Jo em vaig posar a dinar, encara no ho havia fet… Llavors és quan em van explicar que significava el nom de Philoxenia i que feien a la casa del costat, on havíem estat treballant abans.

PHILOXENIA significa l’amor pels estrangers, love of strangers o hospitalitat, hospitality. 

En Sergey s’està construïnt la seva casa allà al costat, era el lloc on havíem estat treballant. Tots els rodamons que anem fent parada al seu fabulós refugi podem donar-li un cop de mà. Tots hi hem posat el nostre granet de sorra. M’encantava i m’ecanta la idea, entre tots ho fem tot! Poder ajudar-lo…buaaa, em sentia al cau al 100%!!!

Diumenge només vaig arribar-hi jo a la casa, alguns havien arribat fa dies, altres, el dia anterior. Aquell dia al refugi vaig conviure amb: el Michael, d’Alemanya; el Guillaume i la Valérie, de França; el Luke i la Lucy, d’Englaterra; en Kwangsik Son, de Corea de Sud.

Tota la tarda i nit la vam aprofitar per anar-nos coneixent. Abans d’anar a sopar, vam anar a fer-nos una remullada al llac!! Al final de la nit ja sabien que era escolta, tenia un llibre únic a les meves mans, la ruta que havia fet, Jakarta, un projecte dels dos, etc. 🙂

DSC02715

El moment de fer-nos un bany!

Dilluns, 6 d’octubre de 2014

7:40 Comencem a moure’ns..he dormit tant bé..!

Avui el Guillaume, la Lucy, el Luke, el Son i jo anem d’excursió a l’est de l’illa, a l’altre costat. Primer fem parada a l’Sputnik, Спутник, per comprar el dinar i alguna cosa per anar picant pel camí.

wpid-img_20141006_093127.jpg

Eren 15km d’anada i 15km de tornada. Una excursió que em va encantar. Quan vam arribar a l’altre costat, vam caminar per la platja. Vam trobar el lloc perfecte per dinar i fer una capbussada al llac, a resguard del vent. Jo no vaig gosar a banyar-me en aquell moment. Quan vam acabar de dinar, jo ja feia estona que tenia la idea al cap, em van demanar si podia fer una foguera, perquè clar…sóc un boy scout… Sempre feien broma amb lo de boy scout, m’agradava…! 😀

A la tornada, segona classe de supervivència, com trobar el nord! Hahaha  Resulta que en un moment determinat, el Guillaume i el Luke, van dubtar quin era el camí correcte i volien parar per agafar el GPS i comprovar-ho, check it out. Els vaig dir quin era el camí correcte i em van preguntar si ho sabia del cert… Llavors els hi vaig dir que recordava perfectament els creuaments de camins del matí. Vaig explicar-los-hi que es important recordar-lo, perquè sempre ens podem perdre. Els hi vaig explicar dos maneres de buscar els punts cardinals per no desorientar-nos:

  1. Observant la natura: la molsa dels arbres: La molsa creixerà sempre a la part més humida (el N ) i els arbres es desenvolupen més cap a la part més calorosa (el S).
  2. Mirant l’hora i el sol

Se’m feia curiós que no sabessin… sobretot, perquè tots tenien entre 28 i 32 anys… El Son va tornar a fer la broma del noi boy scout quan vaig acabar d’explicar-ho! Hahahaha!!

Abans d’anar cap a casa, el Son i jo vam fer parada a la botiga per comprar unes birres! Al refugi hi havien dos nous inquilins, el Raphael i la Laura! Quan més sirem, més riurem. Havien arribat de Irkutsk fent autostop, però van necessitar dos dies per arribar. Pobres, estaven congelats de la nit passada, havien acampat a mig camí… Molt macos, tots ho són!!!

 

Dimarts, 7 d’octubre de 2014

Era el dia que tocava fer les maletes i tornar cap a Irkutsk…

7:30 Em sonava el despertador…apagat!

7:45 Sona la segona alarma…apagada!

8:05 Última alarma, desconectada…

Des d’ahir que el meu cap no para de donar voltes, estic molt bé aquí…no vull marxar…vull donar un cop de mà al Sergey i tota la seva família…estic aprenent molt de tothom…DEFINITIVAMENT, EM QUEDO!!!

Aquest va ser el moment més guai del dia, decidir que em quedava un dia més. El meu cap durant unes mil·lèsimes de segon va traslladar-se a Guatemala/Setem, les classes de samba del Nasi, les formacions, els campaments… Tot d’experiències meves i dels que m’envolten! Aquell sentiment que tots tenim quan hem de tornar cap a casa, cap a la rutina…aquest cop podia decidir, aquesta experiència no podia acabar avui! Ara, Nasi, per curta que fos aquesta experiència, entenc encara més la teva pròrroga per tornar a Catalunya! Pels qui us esteu preguntant qui és el Nasi, feu una ullada al link de sobre. És un amic que trobo molt a faltar, està de voluntari a una associació de São Paulo!

9:50 El Guillaume i jo anem a buscar aigua a baix al llac, casi no ens en queda al refugi. Carretó ple de garrafes de 8L i avall!

10:42 Hem anat a mirar quina feina podíem fer a la casa. La Valérie i el Michael ja hi estaven treballant. Jo m’he posat a treballar amb el Michael. Tot el matí posant parquet, però una feinada…no teníem les eines adequades i vam haver d’enginyar-les! Va ser un gran matí i veure el somriure del Sergey, després de la feina feta..allò era el millor regal per mi!!

13:30 A dinar. Avui cuina el Michael per el Guillaume i jo, perquè els altres han anat d’excursió al nord de l’illa tot el dia.

16:20 A descobrir tot el poble, contactar amb el couchsurfing d’Irkutsk per dir-li que arribaré demà i tarda de relax…deixar volar la ment!

 

Aquests dies m’he sentit tant feliç, tant ciutada del món!

DSC02883