Construint un nou projecte amb Tres Cadires, SCCL
http://www.trescadires.cat
…com donar nom a aquest moment?
Hi penso…és dia 12 de febrer de 2016…no és un dia normal, és un dia on tot s’atura, tu t’atures i la teva ment es llança de cap a un llac. No un llac qualsevol, un llac ple de records! Els sento tocant la meva pell i com em passen, un i un altre, venen per tots costats i se l’endú el mateix corrent.
Com impregnar-ho en algun lloc? Són esmunyedissos i aquesta n’és la seva gràcia. Conviure en records càlids, freds, plens d’olors i de sons, de vegades sirolls, d’altres senzillesa, aquesta última, una de les paraules més belles que mai he sentit i que per mi descriuen felicitat!
Fa un any tornava a les meves arrels i no ha sigut gens fàcil, però ha sigut un aprenentatge tant bèstia emocionalment que encara ara algun dia el meu cap trontolla i exploto a plorar, perquè no puc contenir aquell sentiment i emoció alhora…em supera…trepitjava l’aeroport del Prat i tot el meu viatge es va reduir en una sola respiració, mai oblidaré aquella implosió del cor!
Cada dia podia dedicar-me’l a mi…imagineu-vos aquell somni on tot ho controles, olores colors, crees i fas desaparèixer…aquesta va ser la meva volta de 360º!
I aquesta l’última posta de sol del meu viatge:
Però no tot s’acaba aquí, després d’haver tornat amb una motxilla ben carregada d’experiències i vivències, un cul inquiet mai s’atura, sempre busca nous fronts..
…ara afronto una nova aventura i aquest cop no és sol, tinc companyia i la podríem titular Tres Cadires!
…CONTINUARÀ
Mayday!
Me n’ha passat una de molt grossa…! No us ho creureu…!
Fins avui no us he pogut escriure…!
Dimecres al migdia agafava avió a Ciutat de Guatemala direcció Bolívia. Pel camí feia dos escales: una a El Salvador i l’altra a Bogotà, Colòmbia. Aquesta última em portava a La Paz, Bolívia.
“Em portava“, perquè no se si per error meu, error de la companyia…jo recordo haver vist a la pantalla l’anunci cap a La Paz…el vol que havia de durar 3h 45min ha acabat durant 9h i algo. Baixo de l’avió i veig una gran majoria parla català. El primer que vaig pensar, he viatjat en el temps i el català s’ha tornat la llengua internacional. Em semblava tant fort, però vaig aixecar la vista i vaig llegir:
AEROPORT DE BARCELONA – EL PRAT
És una broma, no?!
Osti tu, per això tantes hores de vol. Doncs res, tu, ja sóc a la meva pàtria.
Com a casa enlloc!
I com em va escriure al llibre “105 frases per una volta de 360º” una de les meves caravel·la, la Irene:
Que el teu esperit de rodamón et porti de tornada.
Fent dit per Mèxic!
De vegades li has de donar un gir a l’aventura!
El 28 de gener de 2015 tocava posar fil a l’agulla.Quan se’m posa una idea al cap no me l’ha puc treure…així doncs, vaig acabar comprant un bitllet d’avió pel 11 de febrer.
Des d’on? Des de Ciutat Guatemala!
Això volia dir que en quinze dies havia d’arribar a lloc. Faltava emoció ala cosa!! Vaig decidir posar rumb Guate fent autostop de nou.
El dia 29 de gener m’aixecava de bon matí per anar cap a la carretera. Volia agafar un bus, a Mèxic se’n diu camión, per sortir de la ciutat. A dalt hi havia una parella estrangera, però no eren uns qualssevol, eren el Carlos i la Leire, dos bascos que també anaven a fer dit. Resum, els tres ens vam posar a viatjar junts!
Tots tres teníem un mateix objectiu, Sant Cristóbal de las Casas.
Quan surts a buscar és quan ho trobes!
Vam necessitar 2 dies per arribar-hi. Un total de 542 km de carretera!
A Juchitán se’ns estava fent fosc i no trobàvem transport… De repent ens para un Mèxica, anaa acompanyat amb un altre amic seu. Anaven cap a Guatemala, tenia una oportunitat única davant meu! Quan vam ser dins tot va canviar. El tio fotent-li al tequila i la cervesa; parlant malament pel mòbil amb la seva xicota, dient-li que li fotria quatre trets si li continuava fent xantatge; quan acabava de parlar per telèfon, tirava el mòbil al terra; vam sentir una conversació en anglès de la feina que anaven a fer a Guate i…no era molt neta que diríem; parlava que anava al cotxe amb tres espanyols… Tot això en cosa de 10 minuts.
Sens van disparar les alarmes, vam decidir baixar i buscar un altre cotxe. Ja vam fer bé, allò feia una mica…bueno, molta pudor!!
Vam trobar una pickup que ens va portar a “La Ventosa”. Ja ho diu el nom, un vent de dia i de nit… Ens va deixar un home a la gasolinera per intentar trobar algun camió que anés cap a Tuxtla. 
Sino funcionava, va ser el cas, ens quedàvem allà, perquè hi havia un restaurant de 24h. Ells van fer una xocolata calenta i jo un cafè. Cap al tard vam posar-nos a un racó i ens vam estirà, no hi havia ningú més i estàvem calentets.
L’endemà ens arriba l’encarregada i mentre jo demanava un cafè ella em contesta: para llevar? No, per aquí. Ens va dir que ja havíem caducat, que el màxim que ens podíem haver estat al restaurant era 3h… i això quan en tota la nit no ens havien dit res. Només a les 5 ens van demanar que ens assentéssim, perquè arribava aquesta dona! Vam fer molta broma amb lo de que “havíem caducat”.
A les 9 del matí trobàvem un cotxe directe a Tuxtla. A les 11 estàvem plantats a la ciutat de Chiapas. Vam intentar fer autostop, però impossible. “Aca no te levantan!”
Per 30 pesos érem dins un camión tot pujant a pas de tortuga fins a Sant Cristóbal.
Ens allotjàvem a Ruka Che, un alberg fantàstic. Era de l’Edith, una noia maquíssima!
I aquí, en aquest poble, començava l’altra part de l’aventura. Cap a Guatemala amb l’Alejandro,però això us ho explico demà 😀
Despertant un record!
Quants anys devia tenir?
No ho recordo amb seguretat, però rondaven els 10. Recordo l’aula de l’escola, entràvem per la porta principal, la del porxo. Ja a dins caminàvem tot recte. Passàvem entremig d’una sala del passadís i allà a mà dreta hi havia la nostra classe, la dels grans!
Ella ens esperava a classe, la Lina! Ella és la que em va parlar d’aquest fabulós món que s’amagava a Méxic!
Aquí tot és va començar a despertar. Tot el que veien els meus ulls, trepitjaven els meus peus… tot tenia la sensació d’haver-ho viscut, perquè a l’escola me n’havia parlat la professora!! Aquelles piràmides que de petit m’imaginava, somiava, les tenia al meu davant. I la pedra…la Pedra del Sol… recordo aquell paper que ens va donar un dia a classe, ens explicava el significat i jo mirant a les musaranyes (ho acostumava a fer sovint), la visualitzava, però no tant gran! Quina passada, la pedra que un Andreu somiava de ben petit el superava, superava la meva imaginació!!!
Per Ciutat Mèxic, a 40km de la ciutat vaig anar a visitar les piràmides de Teotihuacan (ciutat dels déus o lloc on els homes es converteixen en déus)…immens. És compon per la piràmide de la Lluna amb la seva plaça majestuosa, al nord. Baixant per “la calzada de los muertos” hi ha la piràmide del Sol a l’esquerra i al fons de la llarga calçada, la Ciutadella, també a l’esquerra.
El Templo Mayor, al costat de la Catedral de Mèxic, una altra piràmide i el seu museu, també guapíssim el lloc. Això si, com el museu d’antropologia de la ciutat no hi ha res, allà és on hi ha la famosa Piedra del Sol! Per veure tot el museu necessites entrar a les 9 del matí i segur que acabes sortint a mitja tarda, us ho asseguro, és gegant!
Continuant amb les piràmides, a Oaxaca, OAX, hi ha el Monte Albán, unes altres piràmides fantàstiques!
L’altre lloc que un no es pot perdre de Oaxaca és Hierve el Agua, unes cascades petrificades de calci on s’hi ha format com petites piscines on un s’hi pot banyar. Les vistes són la cirereta del pastís! L’única cascada similar és la de Pamukkale, situada a Turquia.
Tots aquests racons m’han enganxat i no he vist res d’aquest país!!
Us deixo quatre fotos, com sempre 😉
Las tres de ordenanza!
Que pasa Güey?!
Ja estic voltant-la per Mèxic. Sóc a Puerto Escondido, vaig arribar just ahir a la nit, 9 hores i mitja d’autobus per carreteretes.
Vaig arribar el 9 de gener a l’aeroport de Ciudad México. Allà m’esperava el Gustavo amb la seva germana i el seu cunyat. No sabeu com vaig agrair que hi hagués algú esperant-me. Un total de 10 dies amb tota la seva família, una gran família. Vaig arribar al millor moment per viure-ho, l’aniversari del Gustavo i la Gloria, la seva germana.
El Mezcal de Chilapa
Don Alfredo, el pare del Gustavo, un mexica de cap a peus!
Començava a conèixer el país de la millor manera, de celebració. Un cap de setmana d’esmorzars i dinars familiars.
Dissabte començava el meu entrenament per ser una bon mexicà, no de sang, però sí d’esperit. Què vol dir això? Vol dir que seguiria els consells de Don Alfredo, “para ser un buen chingon y no un pendejo!“. Ell i jo no començàvem a menjar cap dels àpats sense las tres de ordenanza. Això volia dir que tocava beure 3 xupitos de mezcal abans de començar. Sempre amb la llimona i sal al costat.
I què és mezcal o mescal?
Jo us contestaria: la glòria! Però voldria dir que ja m’hauria passat de glops… Com diu Don Alfredo: se tiene que saber beber tres y ni uno más!
Perdoneu, que el meu cap se’n va… us anava a explicar què és el mezcal..
És semblant al tequila, però més fort. No és res un tequila al seu costat. Te entre el 45 al 55 % d’alc. El nostre era casolà de Chiapas, Guerrero, el poble de Don Alfredo, i ja sabeu que vol dir quan diem casolà. Prové de la planta maguei, són unes cinquanta espècies, de les quals, unes 20 és fan servir per fer el mezcal. Aquestes tarden entre 7 i 8 anys en poder-se tallar, una herència generacional de moltes famílies mexicanes. Un beure únic d’aquí! Ah, vigileu amb el cuquet (ja ho sabreu si us deixeu caure per aquestes terres)!!
Com beuen aquí a Mèxic! També la cervesa… m’està enamorant aquest país. Corona, Coronita, Sol, Mexicali, Victoria, Bohemia, Modelo, Barrilito, etc. Perdré el cap, hahahah!
El mezcal va durar tot el cap de setmana. Els hi encanta. Tothom en beu, grans i joves! És com el chile!
Per cert, posen chile a les llaminadures! o.o
Després de fer un tast de la seva gastronomia em quedo en:
VIVA EL CHILE, VIVA EL MEZCAL, VIVA El LIMÓN Y VIVA MÉXICO!
A la pròxima us explico de la màgia que amaga aquest increïble país!
XIV 360º 